Entrevistem a l’Aina Estela per la seva habilitat en la gimnàstica rítmica
Laia Masip, Marc Garcia i Aina Estela
Avui tenim amb nosaltres a l’Aina Estela, una jove de setze anys que té una habilitat molt valorada i que poca gent coneix, la gimnàstica rítmica. És d’Alcarràs i avui està aquí amb nosaltres per a explicar-nos quin és el seu talent i per aprendre del que ens digui.
Parla’ns de com vas començar a practicar aquest esport.
Bé, doncs jo tenia tan sols 6 anys quan vaig començar al club del meu poble. En aquella època aquest feia poc que havia començat, per tant, vaig ser de les primeres nenes a apuntar-se. Recordo que tot va començar perquè una amiga meva hi anava i ella em deia que li agradava molt, llavors jo vaig decidir provar-ho.
La rítmica té més d’un àmbit? Si és així, explica’ns si tens alguna preferència.
Si, és més la rítmica es pot separar en dues categories molt marcades; una seria la individual que és quan fas l’exercici tu sola i dura un minut i mig; l’altra, el conjunt, que és quan ho fas amb altres persones i dura dos minuts i mig. Dins d’aquests, segons la teva edat, et serà assignat un aparell: cinta, corda, maces, pilota o cèrcol. Jo no els he provat tots, ja que l’any que m’hauria tocat corda va ser l’any de la Covid-19 i l’any que ve seria quan em toqui fer cinta, ja que aquesta sempre els hi toca a les Sèniors. A mi personalment els aparells que més m’agraden són la pilota i la cinta, són els que jo trobo més elegants.
Quins tipus d’entrenament fas, quan hi vas? Quantes hores pràctiques durant la setmana?
Les hores d’entrenament varien molt. Jo competeixo a nivell escolar, per tant, no faig les mateixes hores que una gimnasta federada. De totes maneres jo fins aquest any havia fet sempre de 3-4 dies a la setmana una hora i mitja, ja que feia tant individual com conjunt, però malauradament aquest any ens hem quedat sense conjunt les més grans per manca de nenes, el qual és comprensible, pel fet que n’hi ha moltes que han anat a estudiar fora a la universitat. Aquest any per això només faig individual i només entreno 2 dies a la setmana una hora i mitja.
En relació amb l’estètica, quins requisits s’exigeix en les competicions?
La rítmica és un esport molt perfeccionista. Les jutges en cada competició es dediquen a mirar cada part del teu cos; com es mou, si està estirat, si coincideix amb la música… tot ha d’estar compenetrat per fer un bon exercici, és per això que aquest el practiquem durant tant temps abans de la primera competició. La persona i l’aparell han d’estar compenetrats al 100% com amb la música, i és gairebé impossible fer-ho tot a la perfecció.
Has rebut algun tipus de reconeixement relacionat amb la rítmica?
Al llarg del temps he aconseguit moltes medalles i trofeus de les múltiples competicions en les quals he participat. Tant és així, que l’any 2019 vam estar nominades el meu conjunt als premis de l’esport que celebrava l’Ajuntament d’Alcarràs.
Tens pensat de continuar practicant-lo en un futur llunyà?
La meva idea sempre ha estat deixar-lo en el moment en el qual acabi els estudis. M’agradaria poder practicar-lo fins que me n’hagi d’anar a la universitat, ja que sento que és una part de mi i és per això que deixar-lo em trencaria el cor.
Què opines de l’exigència d’aquest esport? Penses que és massa exigent per a nens tan petits?
Jo considero que sí que hi ha hagut molts casos en els quals aquest esport ha resultat traumàtic per a molts infants, per la pressió a la qual et sotmeten, encara més si estàs federat. Però també considero que la rítmica t’aporta molts valors que no es troben en qualsevol esport; aquest implica una disciplina, un esforç i constància que pocs esports posseeixen, i és per això que a part d’un esport també és un lloc d’aprenentatge per a tots.
Algun cop has patit una lesió que t’hagi impedit entrenar o competir?
Sí, l’any 2021 vaig patir una lesió a la cama. Em van diagnosticar una ruptura al pubis i un espasme al soas. Aquesta va ser mal curada, ja que no va estar ben tractada fins que no vaig anar a un físio. Aquesta em va portar problemes de mobilitat durant 6 mesos, pel fet que primer vaig passar per les muletes. Malgrat poder caminar sense aquestes, no podia córrer de cap de les maneres. Això em va causar molt dolor tant físic com emocional, ja que no podia practicar l’esport que em feia feliç.
