Un exemple famós és la imatge de Kim Phuc, la nena vietnamita que fuig despullada d’un atac amb napalm durant la guerra del Vietnam. Aquesta fotografia va sacsejar el món i es va convertir en un emblema contra la guerra. Va fer que la gent veiés el costat més cruel del conflicte i, d’alguna manera, va fer canviar opinions. Però també és una imatge molt dura: una nena patint, exposada en un moment de vulnerabilitat extrema. Això obre el debat: és just fer servir aquest tipus de fotografies per sensibilitzar? El problema arriba quan el fotoperiodisme cau en el sensacionalisme. No es tracta de fer fotos impactants per impactar, sinó de documentar els fets amb respecte. Aconseguir aquest equilibri és complicat. Els fotoperiodistes han de pensar molt bé com enfoquen les seves imatges, com expliquen les històries i sempre intentar humanitzar les persones que fotografien. També és important parlar de l’autenticitat. Avui dia, amb les eines digitals, és molt fàcil manipular una imatge. Això pot fer molt de mal perquè quan es perd la confiança en les fotos també es perd part de la credibilitat de la informació. Els periodistes tenen la responsabilitat de mantenir les seves imatges tal com són, sense retocs que canviïn el que realment va passar. Els mitjans de comunicació també tenen molta responsabilitat. Són ells els que decideixen quines fotos es publiquen i com es presenten. Han de pensar si una imatge aporta valor o si simplement busca cridar l’atenció.
Al final, aquesta branca del periodisme és molt potent. Pot canviar la manera com la gent veu el món i, fins i tot, impulsar moviments socials. Però aquest poder ve amb una gran responsabilitat. Cal treballar amb sensibilitat, explicar les històries sense explotar-les i sempre posar al davant la dignitat de les persones fotografiades.
