Passejar pels carrers de Lleida és, cada cop més, com caminar per una galeria d’art a l’aire lliure. Parets de blocs, murs de vies de tren, persianes de comerços… tots ells s’han convertit en llenços improvisats ons’expressa una generació que vol deixar empremta. Però aquesta empremta, és art o una manca de respecte cap a l’espai públic?
Els graffitis desperten passions i recels a parts iguals. Hi ha qui els considera un acte de llibertat artística, una forma de reivindicació social i cultural. En molts barris de Lleida, com el Centre Històric o Cappont, s’hi poden trobar autèntiques obres d’art urbanes: retrats realistes, missatges poètics o murals que donen vida a parets grises. El festival Murals de Ponent, per exemple, ha demostrat que quan hi ha intenció artística i respecte per l’entorn, el graffitis pot transformar una ciutat i donar-li identitat.
Tanmateix, no tots els esprais que deixen rastre sobre una paret poden considerar-se art. Les signatures il·legibles sobre monuments, les pintades en façanes privades o els missatges ofensius trenquen l’harmonia urbana i generen despeses de neteja que paguem entre tots. En aquests casos, no hi ha ni missatge ni estètica, només un impuls de marcar territori. Això, sens dubte, és vandalisme.
En definitiva, els graffitis fets amb bona intenció i sense intervenir en monuments o façanes públiques sense alterar l’ordre públic amb missatges inofensius són, des de el nostre punt de vista, art escènic.
