Daniela Florica: “Saber que el teu pare ha mort i no has pogut estar al seu costat genera un sentiment de culpa”

48 views

Romanesa, resident a Lleida, va haver de marxar del seu país per tenir una vida millor

Daniela Florica Mihoc, de 45 anys, va néixer a Roman, Romania. Va estudiar al col·legi número 5 de Roman i els seus últims dos anys va fer un cicle d’enginyeria industrial. Aproximadament, als vint anys es va casar amb el seu actual marit i sis anys després van decidir de traslladar-se a Espanya per viure una vida millor.

Per què heu vingut a Lleida?

El motiu és per viure millor, ja que el nivell de vida de Romania és més baix en comparació d’Espanya. No sols això, el meu marit va venir abans a treballar perquè li havien proposat una empresa que li oferia feina. Després vaig venir jo i els nens, ja que no volíem que part de la família estigués a Romania i l’altra part a Lleida: llavors ens vam quedar per viure junts i per viure millor que abans.

Com heu arribat al país?

Amb cotxe l’any 2005. Primer va vindre el meu marit, dos anys abans, juntament amb dos germans seus; després vaig vindre jo amb els meus fills, just quan el fill petit va complir onze mesos. Vam haver de llogar un cotxe per mil euros i vam anar a Espanya amb aquest mateix cotxe, una durada d’uns tres dies. En arribar a la frontera, vam haver de donar els papers i per últim, ja vam arribar a Lleida per trobar-nos amb el meu marit.

Quin va ser el primer treball, et va costar molt trobar-lo?

El meu marit va venir amb contracte de treball, ell treballava al sector obrer. Jo vaig aconseguir un treball ràpid en un restaurant com a netejadora de plats. El que em va costar més va ser adaptar-me a la llengua, però a part d’això em vaig acostumar depressa.

Com ha sigut el canvi d’economia d’un país a l’altre?

L’economia a Romania era una mica dolenta, es guanyava poc, podem considerar que al mes arribava entre tres-cents i quatre-cents euros. Quan vam arribar a Lleida va canviar la cosa perquè vam començar a guanyar entre mil i dos mil euros, en funció del mes. El meu marit, per exemple, guanyava una mica més que jo. Per aquest motiu, per l’economia, moltes persones venen aquí o a un altre país a trobar una nova vida.

Com ha sigut el canvi de deixar tot el que tenies al teu país per vindre aquí?

El canvi ha sigut dolent perquè he hagut de deixar la família enrere, tot i que he vingut amb el meu marit i els fills. Abans, a Romania, ens podíem ajuntar tots:  sogres, pares… Però ara sol amb el marit i nens per diverses causes, m’agradaria estar amb tots…

Vas de viatge al teu país original? Cada quant? I com ho fas?

Cada any sortim en el mes d’agost perquè és el mes on tots els que se n’han anat del país tornen, i moltes festes es concentren en aquest mes. Per viatjar comprem els bitllets un mes abans, perquè així estan més barats. Entre el juliol i l’agost marxem, amb tota la colla. Normalment anem amb avió però de vegades amb cotxe, depenent de l’any.

Què fas amb els diners que guanyes?

Amb els diners que guanyem paguem la hipoteca i els deutes. L’altra part que ens queda la utilitzem per viure, és a dir, comprar objectes, roba entre altres. Els diners que guanyem no es poden estalviar, s’han d’aprofitar.

Com portes la relació a distància amb la família del teu país?

La veritat és que molt bé, parlem gairebé  cada dia amb ells. A més a més, els meus pares i els meus sogres han vingut algun cop a veure’ns. En conclusió, malgrat que hi hagi distància, hi ha una bona relació.

És fàcil adaptar-se en una nova societat?

Sí, és molt fàcil perquè l’espanyol es parla en bona part del món, a més a més la cultura i el menjar són molt similars als del meu país. La veritat és que ha sigut molt fàcil adaptar-me, per la meva part, la del meu marit i la dels meus nens, bàsicament aquesta nova societat m’ha impactat molt.

Penseu que heu sigut acceptats per la societat?

Sí, com si fóssim un habitant més en la ciutat, per la raó del fet que treballem, paguem els nostres impostos i la nostra conducta és correcta davant d’altres persones; és a dir, parlem bé i no insultem. Doncs, crec que la societat ens ha acceptat bé per molt que siguem estrangers. Tot i que ens accepten, sempre hi haurà persones racistes que no tindran una bona conducta al nostre davant.

Com ets sents quan un familiar teu ha mort i tu et trobes a quilòmetres de distància?

És un problema dur. Quan es va morir el meu pare, em vaig sentir molt trista, pensava que estava molt lluny. És veritat que pots agafar un bitllet d’avió ràpid, però jo estava molt lluny d’ell i se’m va trencar el cor. Saber que el teu pare ha mort i no has pogut estar al seu costat, si més no una hora abans de la seva mort, ni haver pogut dir un adéu, és com un sentiment de culpa sabent que ell sempre ha estat al meu costat, però jo no he pogut agrair-li la seva acció.

Joel Franco, Alex Mihoc i Candela Esteve.

close

El més recent