Carme: “Voldria tornar a ser jove, però amb l’experiència d’ara. Abans érem massa innocents”

71 views

Debat a propòsit de les maneres de comunicar-se i viure abans i ara

Com ja sabem, la forma de vida dels adults, de fa molt temps, ha canviat bastant, molt més en comparació amb la joventut d’avui en dia. Més ben dit, n’hem fet un gir d’uns 180º. Per donar a conèixer als lectors les grans diferències i similituds entre la gent més gran i la joventut d’ara, hem debatut amb representants de dues generacions: la Dolors i el Pere, el Juan i l’Angelines, de la dels anys 40-50; i el Carlos i la Carme; dels 70-80. Els avenços tecnològics, els valors, els sistemes de comunicació, la llibertat constitueixen algunes de les principals diferències.

Quan festejàveu i/o sortíeu amb els amics, com ho fèieu per poder comunicar-vos entre vosaltres? Ens podríeu fer “cinc cèntims” de com ho fèieu?

Angelines: Quan vam començar a sortir, per comunicar-nos ho fèiem per carta diària. Quan estàvem cadascú a casa seva amb les nostres famílies, per molt que ens volguéssim comunicar en aquell moment, no podíem ja que en la nostra època no hi havien telèfons, l’únic telèfon que hi havia era el fix. Això sí, sol parlàvem una vegada al dia, ja que tampoc era molt fàcil parlar per telèfon.

Dolors: Cada diumenge a l’estiu hi havia ball; a l’hivern estava tancat. Ens vam conèixer a l’estiu, tot i què jo a ell ja el tenia vist perquè feia carrosses per Sant Antoni. Al cap d’un temps, cada dissabte, el meu nuvi venia a la meva torre, per tant no feia falta comunicar-nos ni per cartes ni per fix.

Carlos: Nosaltres no teníem mòbils però sí que teníem telèfon fix. Quan havíem de quedar ens trucàvem per telèfon i quedàvem a un lloc en concret.

Creieu que l’augment de l’ús de mòbils i xarxes socials ha sigut positiu?

Juan: No puc dir ni sí ni no. Té els seus avantatges i els seus inconvenients. Pel que fa als avantatges, et pots comunicar amb més facilitat que abans, buscar informació per Internet, assabentar-te de coses… Però també hi ha inconvenients, a les xarxes socials, ja que la majoria no en fan un bon ús. No obstant, a excepció feta d’aquest però, les xarxes socials són quelcom positiu. A més, abans, quan anàvem pel carrer havíem de trucar des d’una cabina telefònica, en canvi avui dia tenim els mòbils per poder trucar fàcilment.

Carme: La veritat, té els seus “pros” i els seus “contres”. Però per la meva part té més “contres”, perquè la joventut no té vida social com la teníem nosaltres abans, perquè estan molt pegats als mòbils i no saben fer res més. A més, ha fet augmentar el risc, ja que aquesta privadesa i anonimat es poden aprofitar per a fins no tan innocents.

Carlos: Depèn de per a què. És veritat que faciliten la coneixença d’altra gent i parlar amb privadesa, però alhora ens aïllen dels altres.

Com ha evolucionat la vostra comunicació de la vostra joventut fins ara?

Pere: Tot està millorat, ha evolucionat moltíssim. Hi ha hagut grans canvis que ens permeten poder tenir una millor comunicació entre les persones que ens envolten.

Juan: Quan nosaltres ens vam conèixer, ja es podia trucar directament des de casa a casa de la parella, per exemple. Tot i que, 3 o 4 anys abans, ens havíem de comunicar a través d’una operadora, i ella ens deia “ja us avisarem” i podíem arribar a estar una hora d’espera. I, finalment, quan ja havia passat l’hora d’espera, havíem de marxar o ja no ens recordàvem d’allò que volíem dir (se’n riu). I als pobles sol hi havia un telèfon en tot el poble, teníem a la recepcionista que ens passava les trucada quan passàvem per allí i ens deia “baja al locutorio que tienes una llamada”.

Carme: La veritat és que ha millorat bastant, perquè ara tenim l’oportunitat de saber en tot moment on estan els nostres fills.

Carlos: L’aspecte negatiu que hi trobem és que, en alguns aspectes menors com ara l’escriptura, la capacitat de desenvolupar escrits una mica més llargs i l’amplitud del vocabulari, sembla que fem marxa enrere.

Quan vam començar a sortir, per comunicar-nos ho fèiem per carta diària

Angelines

Hi ha alguna similitud en com es comuniquen els joves ara en comparació a la vostra època?

Carlos: Ha canviat, naturalment, ja que el patró d’aquesta comunicació és un altre. El que no ha canviat és la sensació, com a pares, que el jovent està fent les coses d’una manera que no s’hagués vist bé a la nostra joventut, però això passa a cada salt generacional.

A què jugaves quan eres petit/petita?

Dolors: Anàvem a casa dels amics i jugàvem a el fet i amagar, a portar-la, al “tú la llevas”, al dominó, al parxís, al escacs, als jocs reunits, a les cartes, les bales –ara les coneixem com a boles–, les noies jugàvem amb les nines… i de més gran jugàvem al set i mig, al bàsquet…

Carme: Doncs ens reuníem amb els amics al carrer i jugàvem a la corda, a les bales, al “pilla-pilla”, a jocs de taula, bàsquet… era molt divertit! (diuen rient)

Que significava per a tu “donar-te un caprici” quan eres jove?

Dolors: No en teníem cap perquè no hi havia suficients diners per a capricis. En canvi, avui en dia, n’hi ha massa de capricis. De capricis, en teníem com tots, però no ens els podíem permetre.

Carme: A casa nostra no hi havie de capricis; l’única raó per la qual no n’hi havia era perquè els diners no arribaven per tot.

Carlos: Doncs més o menys el mateix que ara: comprar alguna cosa diferent o sortir un dia que no estava previst. La diferència és que ara, busco “capricis” que no són només per a mi, sinó que en puguem gaudir en parella o en família.

Quin és el viatge més llunyà que vas fer?

Pere: El viatge més llarg va ser a Paris amb els meus amics. Però conjuntament, quan ens vam casar vam anar a Palma de Mallorca. Abans no havíem anat a cap lloc més.

Juan: Nosaltres, el viatge més llunyà que vam fer va ser, per una banda a Suïssa i per l’altra a Bèlgica.

Carme: Doncs, com t’ho explico… Quan era petita els meus pares ens van portar a Portugal, al meu germà i a mi. En aquella època era l’únic que ens podíem arribar a permetre.

Carlos: El més llunyà, a les Illes Canàries, en el viatge de noces. Després, he tingut la sort de poder visitar diversos països, i espero visitar-ne més en el futur.

Hi ha algun lloc al món que us ha quedat per descobrir?

Dolors: Ara ja no, perquè ja som grans i no tenim un lloc de preferència on voldríem anar; a més, si volguéssim seria complicat per la pandèmia.

Juan: Segur que sí, però el que ens agradaria i voldríem fer seria anar a Viena, a Àustria.

Carme: Doncs sí la veritat. M’agradaria moltíssim anar a París, però ara mateix, en les circumstàncies amb les que ens trobem de la pandèmia, és una mica difícil poder fer aquests viatge.

Carlos: M’agradaria visitar els Estats Units, Nova Zelanda, Japó, Sud-Àfrica, però hi ha tants viatges pendents que no tinc un rànquing fet.

Recordes de la primera vegada que vas veure un telèfon mòbil, un televisor, un ordenador, un rentavaixelles…?

Dolors: Quan vaig veure el primer televisor em vaig quedar sorpresa i molt contenta. El primer que vam tenir va ser en blanc i negre, i ens vam quedar sobtats perquè podíem veure animacions a través d’un aparell. Però ja n’havia sentit parlar abans.

Juan: Ostres, doncs hi ha coses que sí; el primer telèfon que vaig tenir, sí que me’n recordo; el televisor també, ja que no n’hi havien a les cases, però no em va impactar tant ja que noomés tenia set anys i no n’era massa conscient. I la rentadora ja la vam veure quan érem adolescents.

Carme: Siiii! (diu amb molta alegria) Quan vaig veure el mòbil vaig quedar molt al·lucinada i em va impactar.

Carlos: No només el primer mòbil, senzill i gros, sinó també la primera consola portàtil, que ens va dur el Pare Noel com a regal compartit amb el meu germà. També guardo molt bon record del primer reproductor de CD’s.

Quin és l’invent que més agraeixes?

Pere: N’hi tenim uns que agraïm per sobre de tots: la televisió, la planxa, la nevera, i per últim la rentadora.

Carme: Una molt bona pregunta… Mmmm, doncs l’invent que més agraeixo és la rentadora… Ah, i també l’assecadora.

Carlos: Internet i les possibilitats que ofereix de posar-ho gairebé tot a l’abast de tothom; tot i les pegues que pugui tenir, és una gran eina per igualar les oportunitats d’accés a la informació.

Hi ha alguna cosa de la que tinguis enveja dels joves d’avui dia? Si és així, quina és?

Pere: Abans no teníem tanta llibertat, en canvi ara n’hi ha massa.

Juan: De les noves tecnologies que hi ha, poder comprar a través d’internet, o poder tenir biblioteca online… I de tots aquests avenços que podeu fer gràcies a l’Internet. I no solament amb la tecnologia, sinó també en els sectors de la medicina, per exemple: ara hi han moltes medicines, en canvi fa molts anys no ens ho podíem permetre.

Carme: Sí, personalment us tinc enveja. Avui en dia teniu molta més llibertat dintre de la normalitat. A vegades penso que en teniu massa i que hauria d’haver-hi un entremig entre la llibertat d’abans i la d’ara. També teniu eines –educatives, socials…– que nosaltres no podíem ni imaginar.

Com era el vostre col·legi?

Angelines: Doncs anàvem a col·legis on sol hi havia nois o solament hi havia noies; no portaven uniformes i els horaris eren de 9 a 1 i, a vegades, a la tarda. Els professors i algunes monges que teníem, no tots estaven especialitzats en l’assignatura que els hi tocava. Els mestres estudiaven el que havien d’explicar a classe, però no hi havia cap llicenciat en aquesta matèria.

Dolors: El meu col·legi era sol de noies, però quan vaig anar a Alpicat sí que era barrejat.

Carme: La nostra escola era mixta. Com anàvem vestits? Doncs mira, la nostra vestimenta era anar amb roba de carrer menys els dies d’educació física, que anàvem amb el xandall de l’escola. A la nostra època com que no teníem ni xarxes socials ni res, jugàvem entre nosaltres a futbol, a bàsquet… Era tot molt divertit, ja que jugàvem tots junts.

Carlos: Vaig tenir la sort d’estudiar en un entorn privilegiat: col·legi mixt, un gran edifici (érem uns 1.500 alumnes), fora de Lleida, amb uns patis enormes i tot envoltat per un petit bosc de pins. Teníem molts recursos al nostre abast, des de biblioteca al mateix col·legi fins a materials esportius ben variats, que incloia piscina descoberta.

Com es celebrava una boda a la vostra època?

Joan: era igual que ara: es casaven, feien banquet i potser una diferencia mínima seria que ara hi ha més menjar al banquet i les festes són més grans.

Carme: Ara, la joventut ho ha fet molt més modern que en la meva època.

Carlos: I ara no es regalen electrodomèstics, cassoles, coberteries… perquè la majoria de parelles ja viuen juntes quan es casen, i tenen el pis equipat.

Quin és el fet que més t’ha sorprès durant tota la teva vida?

Dolors: El que més ens ha impactat i agradat ha sigut poder tenir i formar una família.

Carme: És una pregunta una mica complexa…, però la meva resposta és que abans ens ajudàvem entre tots, havia molta més humanitat, no com ara, que la gent va més a la seva.

Carlos: Possiblement la mort del meu avi per part del pare, ja que va ser la primera d’un familiar proper.

Hi ha alguna cosa o fet que t’agradaria canviar?

Dolors: Ens agradaria tornar a ser joves i…

Pere: poder tenir els mateixos recursos que teniu ara i la mateixa facilitat que teniu per navegar per internet.

Carme: Sí, m’agradaria canviar el món, però és impossible. S’ha de ser més honest en aquesta vida. També voldria tornar a ser jove, però amb l’experiència d’ara. Abans érem massa innocents.

Carlos: Uns quants… haver estat més constant en els estudis i no començar a fumar, per exemple.

En conclusió, les dues generacions dels anys 40-50 i els anys 70-80 tenen opinions similars entre elles i ben diferents del jovent d’avui en dia, ja que aquestes generacions han viscut amb uns valors i unes costums molt diferents a les nostres perquè han crescut en un món on no tenien tantes possibilitats, ni oportunitats ni llibertats com nosaltres.

Laura Garcia i Sandra Estruch

close

El més recent