El seu nom, Aina

/
39 views

Perduda entre la boira… flors seques, vent suau, aire fresc… i aquell cos d’adolescent comença a caminar entre l’olor de roses pansides desitjant ser ocell, colar, sentir-se lliure… desaparèixer entre la boira per sempre més. 

23 d’abril; se sent culpable un cop més, en els seus pensaments obscurs, només existeix un perquè insòlit, sense resposta… 

Cabell llarg, negre, suau. Ulls de mel, de gat que es sent traïdor, sense ser-ho. Llavis marcats, boca de pinyol. Cames llargues, primes, ben definides. I un somriure de tristesa la fa feliç un instant… El seu nom, Aina. 

Està ajupida vora el mar. Busca el sentit de la vida entre aquell grapat de blaus, però no el troba enlloc. Allarga una mà i l’omple de sorra per llançar-la entre els seus somnis perduts. Intenta aixecar-se, més no pot… fa un castell amb la sorra humida, quan el té moldejat, se’n cansa i el desfà amb un ràpid moviment. 

Demana llibertat metre plora en silenci. Té només divuit anys, és innocent, sembla un àngel, però ella és sent maligna i plena de perversió. 

Intenta caminar, dona el primer pas, però cau en rodó damunt la sorra. Comença a riure per després plorar… i mira al cel gris amb ulls de pluja. El vent comença a bufar amb fúria desitjant emportar-se aquell cos tan mort però a la vegada ple vida. 

Nit de primavera; cap estel la descobreix entremig d’aquella boira que comença a ofegar-la lentament. Crida però ningú l’escolta, plora però ningú la veu. Fins i tot, l’eco de la seva veu vaga atemorit entre l’instint obscur d’aquell destí que ella ha volgut fer seu. 

S’aixeca per darrer cop, intentant no caure a l’abisme, però se sent impotent davant la cruel realitat i s’asseu en aquella cadira de rodes que li permet una reduïda mobilitat. No, no!, crida repetidament sentint com els batecs del seu cor cada vegada son més forts. No vol veure com la gent camina, com els petits juguen davant el seu pati a fet i amagar com quan ella era petita. Sent frustració. Va viure una infància feliç i una adolescència marcada per un simple accident que deixà sense vida els seus tres millors amics. 

Lara, Pol i Jaume eren els seus noms. Tots ells van perdre la vida en un sol instant. Es pregunta com una cosa tan insignificant ho pot fer canviar tot tan radicalment… quina decisió els va portar a agafar el cotxe i no l’autocar… Per què? Tota una vida construïda, un anhel de futur… tot es va escapar en un instant en què tots tres perderen la vida. 

23 d’abril… dia de les roses pansides, ella era qui conduïa, … ella l’única supervivent. Mira fixament al mar, aquelles ones que la criden a tothora. Vol anar a l’horitzó i sentir amb la seva boca de pinyol la frescor de l’aigua salada. Què n’és d’innocent! Sent el flaire de l’aire en el seu rostre, la boira l’ofega cada vegada més fent-la sentir culpable, culpable d’aquell cruel accident. 

Olor a joventut perduda, els seus amics ja no existeixen. “Per què jo?”- es pregunta-, “per què jo la vida i ells la mort?” -crida mentre es deixa caure a la sorra humida-. Els seus braços l’ajuden a endinsar-se en aquell mar infinit, màgic entre la nit. 

Riu amb malícia mentre s’endinsa… no té por de morir, desitja la calor de la foscor, de la solitud… i el mar és qui palpa aquell cos, aquell cos mort en vida. Un estel il·lumina per última vegada (darrer cop) aquells ulls de vidre, aquells ulls que la fan tan perversa entre la foscor d’un dia qualsevol de primavera. 

I aquell cos d’adolescent deixa de caminar per sentir-se ocell entre un grapat de blau i fantasia. Ja no crida, ja no plora, ja no sent. La culpabilitat, la malicia, la perversió… tot s’escapa entre la boira. El mar és qui palpa aquell cos que encara no ha tocat ningú́. Un estel il·lumina per última vegada aquells ulls de vidre, aquells ulls de mel que la fan tan perversa entre la foscor d’un dia qualsevol de primavera.  

Sospirs de vent, sospirs cridant un nom. El seu nom, Aina.  

Mar i Blau 

close

El més recent