‘To the bone’, l’evidència que l’anorèxia segueix essent un tema tabú

60 views

La pel·lícula no aprofundeix en les conseqüències reals

Ellen és una jove universitària de 20 anys que pateix anorèxia des de fa temps i la seva família està bastant preocupada per la seva situació, ja que ha arribat a pesar 40 quilos, tenint una constitució gens saludable. Al llarg de la pel·lícula es mostren els conflictes familiars que pateix la jove, amb un pare absent, una mare lesbiana i una madrastra que no fa res per escoltar-la. L’únic suport més o menys constant que rep és el de la seva germanastra però no és suficient per ajudar-la a millorar. La seva madrastra, tot i fent el que pot i en el fons desitjant el millor per ella, l’obliga a visitar el Doctor William Beckhams (Keanu Reeves), un especialista que utilitza mètodes poc convencionals per contribuir a la superació de trastorns alimentaris. El programa, bàsicament consisteix en la reclusió dels joves que pateixen aquests problemes i un cop internats, se’ls tracta d’una manera personalitzada i mitjançant incentius. Ellen conviu amb cinc dones i un home, Luke, qui esdevé el seu millor amic.

Com va passar en el cas de la sèrie Per tretze raons, la representació crua d’una realitat que afecta a milions de persones a tot el món, amb especial incidència en la població més jove, ha despertat moltes veus en contra.

La història és entretinguda. Tot i tocar un tema de salut complex, inclou acudits d’humor negre, que ajuden a mantenir un bon equilibri entre el drama i la comèdia. D’altra banda, les diferents actituds dels personatges al centre de rehabilitació fan que sigui interessant veure com cada un, amb la seva problemàtica i història, va prenent la iniciativa per recuperar-se. A més de parlar de l’anorèxia també es toquen altres tòpics: la família, l’amor i l’art. Tot i que no seran els temes principals de la història, ajudaran que l’espectador pugui veure com la malaltia afecta les relacions de la protagonista.

El principi i el final no són molt sòlids. No s’aconsegueix conèixer bé el personatge a l’inici i no s’arriben a explicar bé les raons de la seva malaltia. Aprofitant a Lily Collins, podien haver explotat molt més el personatge principal. D’altra banda, la història queda oberta i fa la sensació que no es va tancar. No es va aconseguir esprémer al màxim el tabú de l’anorèxia. No és que no hagin fet una bona feina, però no es va notar una evolució concreta en la malaltia d’Ellen. 

Una de les últimes escenes de la cinta constitueix un gran problema. En aquesta es trenca el contracte narratiu amb l’espectador i es mostra alguna cosa diferent. El tema és que és tan diferent que aconsegueix quedar fora de lloc.

En la pel·lícula es fa evident el problema relacional de l’Ellen, per culpa de no haver establert un vincle segur en les seves relacions amb els pares. El seu pare està absent, treballa molt i gairebé no ha passat temps amb ella i la seva mare després de l’embaràs va patir una depressió postpart que li va impedir establir un vincle segur amb la seva filla. Així, Ellen, sofreix una inseguretat que li dificulta les seves relacions socials.

A tall de curiositat, l’escena en què Ellen és alimentada per la seva mare amb el biberó, recorda la tècnica psicoterapèutica que utilitzava Carl Whitaker en els seus inicis amb pacients psicòtics. Whitaker i el seu equip encoratgen els seus pacients a que fessin una regressió, per a això es feia veure que la filla era de nou cuidada per la mare, amb l’objectiu de satisfer les necessitats infantils d’afecte del pacient tractat i que es reparés la cura física i d’afecció mitjançant la pràctica del biberó. 

Igualment, resulta interessant veure la intervenció grupal en TCA que s’expressa en la pel·lícula. Tot i que la intervenció grupal en la pel·lícula no sigui un aspecte fonamental i no es presenti amb gran detall, ens dona pistes sobre la importància i l’impacte que pot tenir en aquesta problemàtica. Aquesta pel·lícula poc ens pot ensenyar sobre el veritable tractament que es fa de l’anorèxia en l’actualitat, ja que tracta de vendre un tractament “revolucionari” carregat de positivisme i lliçons de vida que poc s’assembla al tractament psicològic actual. Només coincideix en la poca importància que se li dona al menjar en el tractament psicològic de la malaltia, on cada pacient decideix què menjar, i es dona més importància a quina és la funció que compleix el símptoma. D’altra banda, mostra una visió de com el vincle materno-filial és important en la malaltia, i des d’aquí s’entén la polèmica i l’estranya escena de Susan alimentant a Ellen, que encara que resulti sorprenent va ser una tècnica terapèutica utilitzada pel reconegut Whitaker.

Finalment, és interessant destacar que tant l’actriu Lily Collins com la directora de la pel·lícula, Marti Noxon, han patit la malaltia, de manera que la visió que donen pot ser interessant si la interpretem des del punt de vista de dues persones que coneixen “fins als ossos” l’anorèxia.

Cristina Parejo, Xènia Alcalde i Olivian Artene.

close

El més recent