Lucía Sesé - Amor en Tiempos de Instagram (portada de la cançó)

Lucía Sesé: “Hem d’intentar apartar les pors, i dir ‘si això és el que em fa feliç, per què no puc compartir-ho amb el món?”

/
75 views

L’exalumna del col·legi Episcopal de Lleida, publica el seu primer single: “Amor en tiempos de Instagram”   

Lucía Sesé és exalumna del Col·legi Episcopal de Lleida i amb npmés 18 anys acaba de publicar el seu primer single: Amor en tiempos de Instagram. Durant la seva trajectòria acadèmica, a l’ESO i Batxillerat, va guanyar diversos premis de literatura i va ser becada pels seus excel·lents resultats acadèmics. Va acabar el Batxillerat amb una triple titulació: Batxillerat, Batxibac i Batxillerat Dual. Ara, tot just després de la seva publicació, ens parla d’allò que és per a ella la música, la història d’amor que va viure en primera persona i que s’amaga darrera la cançó i ens descobreix la seva filosofia de la vida.  

T’agrada composar i escriure? I llegir? Per què? 

Sí, des de petita que m’agrada moltíssim llegir i escriure. Als catorze anys, com que des de petita que m’agrada la música, doncs vaig decidir juntar les dos coses que més m’agraden que són escriure i la música i vaig començar a composar les meves cançons. Des d’aleshores, enlloc de només escriure, doncs quan necessito expressar el que sento composo cançons.  

D’on et ve aquesta passió? 

A veure… Realment, de petita, encara que sembla mentida que me’n recordi, als tres anys em tancava a l’habitació i començava a cantar cançons de la Paulina Rubio, com la de Ni una sola palabra i moltes més.  

De sempre, la música i llegir ho he fet molt. Per exemple, la meva mare llegeix molt; en canvi, per la música, el meu padrí per part de pare en sentia molta passió i sempre em m’asseia a la seva faldeta a tocar el piano amb ell. Aleshores, suposo que això ho he adquirit d’ells dos. 

Explica’ns la teva trajectòria fins ara.  

Bé, ha sigut molt curta… Fent coses per mi, porto des dels catorze composant. També he estat a la banda del col·legi, això m’ha donat molta soltura i, per exemple, l’Oscar -el director- m’ha acompanyat molt, sempre. Ara al desembre vaig treure la meva primera cançó i és com el primer que s’ha pogut veure. És un primer tastet. S’ha anat molt a poc a poc, amb molta constància i treball i encara em queda moltíssima feina per fer

Vas estar molts anys a la banda del Col·legi, quins records en tens?  

Ah! Mira.. Molts bons la veritat. L’únic, el que més mal em fa és el no haver pogut cantar a les meves orles, però com que no van existir mai, doncs no passa res. Estar dins la banda és el que més m’ha empès cap a la música, materialitzar allò que portava dins i el que feia a casa compartint amb mi la mateixa passió i, a part, he après molt de totes les persones amb qui he estat, sobretot de l’Oscar. 

Sabem que tenies una cançó preparada per les orles? Què va passar amb la cançó? 

Doncs, em van dir que com que no es podien fer les orles, si podien posar la meva cançó de fons en un vídeo de fotos que ens van fer. La van posar i ja està, aquí s’ha quedat. Però no passa res, la puc cantar a la meva habitació. 

Quantes cançons has publicat? 

Publicat meves… Vaig publicar una durant el confinament una mica cutre i el primer single: Amor en tiempos de Instagram, però, de composades n’hi tinc moltes. Així que, publicades n’hi ha solament una. 

I perquè aquestes, diries que no les públiques?  

Perquè… “Estoy en ello” (diu rient). O sigui… Fins que la pots publicar has de treballar molt. És un procés molt llarg si vols fer bé les coses. A mi m’agrada fer les coses poc a poc i amb bona lletra i aleshores, espero i desitjo que poc a poc vagin sortint, “pasito a pasito”. 

Ens pots explicar tot el procés?  

Quan em passa alguna cosa i tinc un sentiment cap algú, un noi per exemple.. doncs quan alguna persona em fa mal o em fa feliç (tot i que acostuma a ser quan em fa mal) transformo aquest sentiment en cançó. Agafo la guitarra i començo a escriure, a tocar una musiqueta que a mi em sembla que queda bé. Començo a tocar acords i acabo escrivint. És com que trec tot el que porto dins i, això fa que després em senti més tranquil·la.  

Composo a partir de coses que em passen, no puc seure i dir: “vinga, va, anem a composar alguna cosa”. 

(Video Lucía Sesé)

Com et va sorgir el tema de la cançó? 

És una mica privat, però no diré noms i ja està. Bàsicament, el primer noi que em va agradar, el meu primer amor, era a tercer de primària, aquell amor innocent que escrius el seu nom a la llibreta. Doncs aquest noi va tornar a la meva vida, en “tiempos de Instagram”, ara… Saps? Aleshores, vaig veure aquest contrast: un amor que era tan sincer, tan pur i tan honest que, en temps d’ara, es transforma en jeroglífics, en persones que tenen por a expressar el que senten i que no s’atreveixen a donar el primer pas. És una  persona que va estar a la meva vida i doncs, li vaig fer una cançó. 

Que significa per a tu aquesta cançó?  

És algo super especial per a mi, perquè al final és la primera cançó que he tret. Mai m’ho havien preguntat això, “que guay”… Doncs no ho sé. Significa això, és com… Significa el fer-se gran, encara que evidentment segueixo sent una nena. Significa el fer-se gran, no?,  i tot el que això comporta i, començar a fer el que et fa feliç.

El fet d’haver escrit aquesta cançó, creus que t’ha ajudat a reflexionar sobre algun aspecte?  

Sí, bàsicament m’ha ajudat a reflexionar sobre les poques ganes que té la gent de dir el que sent, d’arriscar-se i de comprometre’s perquè li fa por dir el que sent i comprometre’s amb la vida. És una denúncia a la gent que té por de dir el que sent, a arriscar-se i a comprometre’s. 

A qui li dediques les teves cançons?  

Doncs cada cançó és per una persona. Moltes són per a nois que m’han fet mal, no us enganyaré; però perquè jo sóc molt dramàtica i aleshores és com a que tothom em fa mal. Moltes són per a nois, però també hi ha cançons de denúncia, a nivell social, de coses que veig i penso: “això no està bé”

Sabem que quan vas presentar el teu TREC vas improvisar en aquell mateix moment una cançó. Sempre procedeixes de la mateixa manera?  

És veritat. És que jo sóc una mica boja, m’agraden aquestes coses. De vegades, estic amb la meva mare i de cop i volta començo a fer acords i a inventar-me frases una mica tontes. Sóc molt pallassa, però normalment faig les coses bé. 

Quina ha sigut la teva experiència personal en aquest món de la composició i producció musical?  

Doncs m’ha agradat moltíssim perquè no aconsegueixo una altra forma d’expressar el que jo sento que no sigui composant cançons i, la veritat és que em vaig sentir super bé. Me’n recordo quan estava a l’estudi gravant que vaig pensar: “jo em vull dedicar a això”. Recordo el dia que vaig anar a gravar la cançó, jo estava a Madrid i  just Madrid estava confinat, és a dir, no es podia sortir i vaig haver d’anar a Toledo a gravar-la. Aleshores, vaig haver d’agafar un bus, il·legalment ja que no es podia sortir, i vaig anar sola fins allà. Recordo que el bus va sortir d’un túnel i vaig veure tot d’edificis super alts i va ser una sensació de “Guau! Començaré a fer allò que m’agrada”. Va ser molt bonic.

Actualment tens alguna altra cançó en ment?  

Ara tinc un munt de cançons composades que vull anar publicant. Tot i això ara mateix estic treballant concretament en una i, doncs, poc a poc, a veure si la puc treure. 

Que vols fer d’ara en endavant?  

No vull deixar mai de formar-me ni d’estudiar perquè m’agrada molt aprendre, i vull seguir aprenent. Vull equivocar-me, caure i aprendre dels meus errors, seguir composant moltíssim, treballar molt, amb moltíssima constància i ganes, per algun dia aconseguir allò que vull. 

Quin consell donaries a aquells nois i noies que tenen por a mostrar el seu talent?  

Crec que, mira, la meva mare sempre em diu que hi ha dues maneres d’actuar. Es pot actuar des de la por o des de l’amor i, actuar des de la por fa que sigui impossible que ens surtin bé les coses perquè tothom tenim pors, jo sóc la primera. Ens fa molta por que ens jutgin i el que diran els altres. Però, ens ha de donar igual perquè hem d’arribar a aquesta conclusió: els altres ens jutjaran igualment fem el que fem, així que, almenys, si fem el que ens agrada, serem feliços. Aleshores hem d’intentar apartar les pors, i dir: “si això és el que em fa feliç, per què no puc compartir-ho amb el món?” Així que crec que hem de deixar-ho tot i tirar-nos-hi de cap. 

Jana Torres, Juanma Añorga i Carla Labella.

close

El més recent