Josep Ametlla Lladonosa: “L’escola té un element que la fa molt diferent dels instituts: la tradició”

/
87 views

Exalumne i professor del departament de Socials del col·legi Episcopal, amb dilatada experiència en el món d el’educació pala sobre els seus inicis a les aules

Quan temps porta a l’escola? Va estudiar aquí de petit?

Gairebé porto tota la vida. De petit vaig començar al col·legi, igual que ara veieu a la gent d’infantil, vaig començar com a alumne. L’escola no tenia res a veure amb el que és ara, vaig estudiar aquí i després a fora i quan vaig acabar la carrera vaig tornar al col·legi ja que em feia gràcia treballar on havia estudiat. Em vaig posar en contacte amb la gent de direcció, em van obrir les portes i ja vaig començar a treballar.

Hi havia tanta llibertat com avui a l’aula ?

Com us podeu imaginar l’escola no té res a veure a com era abans. El més curiós és que vosaltres des de petites heu tingut classes mixtes, en canvi anys enrere només hi havia nois; nosaltres no sabíem el que era compartir una escola amb noies i de fet quan venien a fer alguna activitat i convidaven alguna escola de noies, tots estàvem molts nerviosos perquè en aquells temps mai les veies. L’únic curs que vam poder compartir aula amb noies, va ser a segon de batxillerat. Quan vam començar el curs no estàvem nerviosos per l’etapa,  sinó pel fet de conviure amb noies ( diu, amb un somriure a la cara ). No sabíem com tractar-nos ni elles a nosaltres, ni nosaltres a elles. Per tant va ser un curs molt divertit i de molt nerviosisme perquè era una nova manera d’entendre la llibertat. Les classes no tenien res a veure amb les vostres, per això trobo a faltar que no valoreu la llibertat que teniu en la justa mesura. Penseu que van coincidir amb els darrers anys de la dictadura de Franco i els primers després de la seva mort: a classe no es podia opinar; igual que a vosaltres us diuen que opineu, que digueu el que creieu… Això abans era impossible, de fet gairebé era difícil fins i tot parlar en català, perquè l’única llengua que s’acceptava era el castellà. Per sort els temps han evolucionat i han canviat molt.

En quin moment es va passar de ser un col·legi sol de nois a ser un col·legi de nois i noies? Com va ser el canvi?

Va passar amb la transició democràtica entre el Franquisme i el sistema democràtic, en els últims anys del general Franco quan ja s’havien donat la mà. Va ser llavors quan van començar a aparèixer escoles mixtes. De fet, l’escola va ser molt puntera perquè per fer el COU mixte no el feies a l’Episcopal, sinó que ens vam ajuntar un munt de col·legis com Maristes, l’Episcopal, l’Estonnac… i en funció de si feies ciències anaves a l’Episcopal, si feies lletres a Maristes: això era el COU Associat. Imagineu-vos vosaltres que ara us ajuntéssiu amb totes les noies i nois de Maristes i tots els de l’Estonnac. Segons la branca que fèiem, anàvem a un col·legi o a un altre. Era molt diferent, penseu que  tot era nou. Per exemple lo que per a vosaltres és normal, com sortir de festa amb nois i noies, escoltar la música que us agrada, la manera de vestir entre d’altres, abans estava més vigilat. Tot ha millorat d’una manera infinita.

El col·legi era una escola per a gent amb diners, gent amb més dificultats…?

L’escola, la va fundar un bisbe que es deia Aurelio del Pino, ell pretenia donar educació a gent de classes que ho necessitaven, per tant va néixer amb una vocació d’ajudar i, de fet, el bisbat va donar tot el suport per a quà tingués aquest sentit d’escola oberta. Amb el pas del temps s’ha vist que no és una escola elitista, sinó que admet qualsevol tipus de persona i crec que això és molt bo perquè una escola que la etiquetin de classe baixa, mitja o alta no està bé; avui en dia crec que compartiu classe amb gent de qualsevol estat social i això és molt bonic. Es va intentar fer des del principi i una altra cosa molt important tot i ser una escola religiosa, és que sempre hem sigut bastant lliberals, gent que potser no té les mateixes creences sempre ha sigut molt respectada i molt acceptada. De fet, conflictes religiosos al col·legi no n’hi ha hagut cap en cap mena de sentit.

Abans les classes d’educació física les feien militars, com es vivia això?

Era molt divertit,  per dir-ho d’alguna manera. La història és curiosa perquè l’escola era de l’església, es necessitaven molts professors i en aquells temps no n’hi havien i aleshores l’església tenia molta relació amb el govern i un pilar fonamental de l’estat era l’exèrcit. Diferents militars que hi havia a Gardeny, tots amb graduació, es van oferir a venir a l’escola a fer les classes d’educació física, però us podeu pensar que aquests senyors estaven acostumats que tothom actués com si fos un soldat, amb disciplina. Sabies que era un estil molt autoritari, tot i que també s’ha de dir que eren molt generosos i bones persones, però a les classes eren exigents.

Vostè, ara, és company de molts exalumnes… una circumstància difícil, per exemple, que es doni en un institut… Quina valoració en fa?

Sí, molts dels professors que teniu ara han sigut alumnes meus. A mi em fa molta gràcia, ja que fa molts anys que treballo a l’escola i que vegis gent que era molt més petita que vosaltres quan feien l’ESO i que ara són professors  i tenen els mateixos o molts més coneixements que nosaltres, és molt xulo.

L’escola té un element que la fa molt diferent dels instituts que és la tradició. Tu pots estar aquí tota la vida i creure en la teva escola com un model i això en un institut és molt difícil perquè tens una oposició i i vas canviant d’institut, d’un a l’altre. Amb aquest sentit sembla estrany però som una escola tipus japonès; els japonesos quan entren a treballar en una empresa intenten que tota la vida laboral sigui en aquella empresa i en aquest sentit molts dels professors que teniu no es que hagin arribat aquí fa 4 dies, sinó que tot el seu procés educatiu l’han desenvolupat al col·legi. A vegades se’m fa com una mica romàntic això, i es viu amb molta il·lusió. Alumnes que saps que en les matèries de geografia i història eren bons i que ara fan de professors,  francament és molt bonic.

Foto de Pixabay

Jana Torres, Carla Labella, Mariona Besora, Elena Aventin, Júlia Almenara

close

El més recent